La normativa urbanística imposa un gàlib d’emplaçament per a la edificació que implica construir la vivenda a la part més baixa i de major pendent del solar.

Així doncs la situació del edifici en el punt de màxim pendent es resol amb la creació d’un mur de contenció a partir del qual s’articula la resta de l’edifici, així com la topografia final del jardí. El resultat és una casa amb “dues plantes baixes”.

D’una banda s’edifica la planta situada a la cota superior amb el programa bàsic de dia, més un dormitori amb bany i un gran porxo. I de l’altra, la planta situada a la part inferior de l’edificació on s’hi ubica la resta del programa amb una sala d’estar/estudi. Aquesta planta es converteix en sòcol de la superior que és la que es significa paisatgísticament.

L’arquitectura esdevé el marc per al gaudiment de les magnífiques vistes del lloc.